«Alcarràs», la pel·lícula del moment, aquella que ha aconseguit creuar fronteres i plasmar a la gran pantalla la realitat del món rural.

És un film de gran riquesa tant plàstica, argumental, d’actors, etc. És aparentment senzilla, ja que trenca amb el cinema comercial que ens ha envait en les darreres dècades, és oposada a aquest; però és precisament aquest aspecte el que la fa diferent i interessant.

L’argument no és més que la crua realitat a la qual ha de fer front la població agrària, a la qual cada dia se li està destruint casa seva a poc a poc per interessos purament econòmics. Els personatges estan molt ben escollits, el fet de no ser actors professionals passa desapercebut, es nota que actuen amb naturalitat, simplement segueixen la trama del seu dia a dia amb un guió i una càmera darrere.

Personalment, la pel·lícula m’ha encantat; la meva família paterna és de Lleida i sempre han parlat de la feina al camp que feien a l’època dels avis; veure ‘Alcarràs’ m’ha ajudat a il·lustrar totes les històries rurals que he escoltat des de petita. Això, juntament amb l’accent m’ha fet sentir-me identificada, em recordava molt la meva família. De fet, mentre veia la pel·lícula, no parava de pensar que una de les meves tietes hagués estat perfecta pel paper de la mare; el parlar i el tarannà són iguals.

D’altra banda comentar que en gairebé tots els plans sembla que s’ha usat una steadycam per gravar, això feia que la imatge fos una mica moguda, que es fecin alguns plans seqüència… i tot plegat donava la sensació que l’espectador formés part de la peli. Això és potser el que més m’ha agradat també, ja que en tot moment interaccionava (de manera passiva) amb els personatges.

En definitiva, recomano 100% la pel·lícula, trobo que ens mostra un cinema alternatiu i molt sa, sense estereotips, on els personatges i histories són normals i ens hi poden sentir clarament identificats.