• 

Els rajos de sol impactant lleugerament sobre el meu rostre, el suau i fred vent que m’acaricia els cabells i m’apropa la flaire del cafè encara calent, el pes i la textura del diari sobre el palmell de les meves mans, i la sensació de llibertat, pau i tranquil·litat que m’envaeix.

Asseguda en la terrassa d’un bar, amb un cafè amb llet ben calent, un entrepà de fuet sobre la taula i un diari entre les mans esperant a ser llegit, respiro profundament i noto l’aire fresc i pur que m’omple els pulmons, sensació molt agradable i difícil de notar últimament.

Hi ha una parella gran a la taula del costat, han demanat cadascú un cafè i un croissant i un entrepà per a compartir; un home, d’uns cinquanta anys, que passeja el gos, sembla que no ha matinat gaire; i una dona prou jove amb dos nens petits, el més menut encara va en cotxet, pel que deu tenir dos anyets. Se senten els dos nens parlant, algun cotxe que passa pel carrer del costat i el vent bufant i arrossegant una bossa de plàstic que hi havia a terra. És un bon dia, miro al cel i la blavor intensa que veig m’omple de vida.

Obro el diari i el primer que apareix són notícies de la Covid, vull desconnectar d’aquesta situació, així que tombo la pàgina i veig una notícia que parla d’un hospital que no ha tancat un sol dia en 850 anys, es tracta del Santa Tecla (si no recordo malament). El primer que penso és si he llegit bé el titular, 850 anys són paraules majors, quan he comprovat que efectivament era aquest període de temps una sensació d’admiració recorre el meu interior. Seguidament la meva ment es trasllada als pocs coneixement històrics que tinc i els començo a repassar; malgrat que del segle XII al XVIII no recordo massa coses, els posteriors sí que em són més familiars; imagino el període de la il·lustració, una època de progrés que va topar a finals de segle amb la Revolució Francesa, aquí al nostre país veí. Anys més tard l’intent d’invasió per part de les tropes napoleòniques que va provocar la Guerra del Francès, això segur que va tenir un gran impacte en l’hospital; durant el segle següent no recordo si va haver-hi massa conflictes; però ja entrats al segle XX esclata la Guerra Civil, gairebé tres anys que van endur-se la vida de més mig milió de persones. Quan penso en aquests esdeveniments i les conseqüències posteriors que van comportar m’estremeixo d’horror.

Abandono els meus pensaments històrics i torno al present, just he recordat que tenia un cafè i un entrepà esperant; deixo el diari sobre la taula i em disposo a menjar. La beguda encara està calenta, la provo, feia temps que no prenia un cafè, em transporta als darrers viatges que vaig fer. Seguidament començo l’entrepà, no recordava el bo que els feien a les cafeteries; això em recorda a quan anava a esmorzar els dies de festa amb la meva germana, ja fa més de dos anys. Quan acabo de menjar torno a obrir el diari, dono una ullada a la resta de titulars, no hi ha cap que em cridi massa l’atenció. Com que s’està fent tard i he de tornar a casa estudiar i fer feina demano el compte; pago en metàl·lic, cosa poc usual en mi darrerament; agafo el diari, em poso la mascareta i marxo cap a casa.

Ha estat una estona molt agradable, he desconnectat i m’he relaxat; estic orgullosa de no haver agafat el mòbil en tota l’estona, de fet ni m’he recordat que el portava.

Donar-se moments de solitud i pau és necessari, revitalitza i ajuda a recarregar les piles, estic contenta i satisfeta d’aquest matí.