Aquest vídeo plasma la reflexió final a la qual hem arribat després de tot el treballat durant el primer trimestre. Respresenta una carta al nostre jo on diem com ens sentim i com estem arran de la pressió social i de comparar-nos a les xarxes. Cada ‘punt’ finalitza amb les paraules ‘vull i no puc’, ja que això és el que sentim al no veure’ns suficientment guapes, o amb la força d’aixecar-nos i fer allò que vulguem; però finalment, acceptem tot això, ens acceptem tal i com som, i per això finalitza amb les paraules ‘vull i si puc’.

Vam haver de cambiar la idea inicial ja que 3 de les 4 components del grup vam agafar el COVID en moments diferents i per tant ens va ser impossible quedar. Personalment, estic orgullosa del resultat ateses les circumstàncies, la força del vídeo es troba en el guió, i crec que vam trobar una bona solució amb la que mantenir la lletra i poder transmetre allò que voliem. Evidentment, si no haguessim tingut el Covid pel mig hauria sortit un vídeo més impactant i de millor qualitat, però ho hem fet amb els pocs mitjans disponibles.

Les imatges estan en blanc i negre principalment per un tema de continuitat cromàtica; al haver de gravar cadascuna pel seu compte a casa, no podiem controlar els colors de fons, i per tal que hi hagués un continuitat i que no distregués l’espectador vam decidir fer-ho així.

Quant a moviments de càmera no hi ha per dues raons; en la idea principal ja no voliem que hi hagués moviment, simplement pensavem deixar la càmera en un trípode i fer un pla seqüència. Després amb el tema covid, ja no ho podiem fer així, però vam decidir mantenir la idea i a més, a l’estar confinades a la nostra habitació, tampoc teníem a ningú que ens pogués fer de càmera així que no ens quedava altra opció.

Jo em vaig encarregar d’escriure el guió, no perquè ho haguessim decidit així, sinó simplement perquè una tarda mentre reflexionava sobre el projecte i ho relacionava amb la meva experiència i la de les meves companyes (ho havíem posat en comú abans), em vaig posar a escriure per plasmar-ho millor i va sortir aquest text. A totes ens va agradar i així es va quedar. Amb això he après que les lletres més boniques i impactants són les que surten de dins, de manera natural, que expressen allò que som i que no forcem.